Si us dic; “Toallas Rusas-Albornoces-Tejidos de rizo ISIDRO IGLESIAS” potser de cop no us diu res, però a casa meva encara tenim unes tovalloles de l’Isidro Iglesias que fou un regal de quan ens vàrem casar ara fa cinquanta-quatre anys. Encara eixuguen i ens acaricien la pell. Mantenen la suavitat i tota la seva textura, senyal que estaven fetes amb un índex que qualitat exemplar. Però per què començo amb aquesta referència tèxtil? Docs perquè em transporten a Camprodon lloc on s’ubicava la fàbrica d’en Isidro Igresias. Sí, a Camprodon es fabricaven tovalloles.
Això m’ha fet recordar que a Camprodon, ara fa cinquanta-quatre anys, es gaudia d’un perfecte equilibri entre l’economia local, relacions socials, tradició, cultura i medi ambient que feia que fos una societat rural harmònica i autosuficient. Aquesta autosuficiència i equilibri que en un moment determinat es va trencar en nom d’un progrés que no es podia veure, però els interessos capitalistes deien que venia i que tothom s’hi havíem d’involucrar. En aquell moment, fa cinquanta-quatre anys, Camprodon tenia uns 2.287 habitants (segons cens de l’època) que vivien de la indústria, producció ramadera i agrícola, el comerç, els menestrals, el turisme fent que aquest procés econòmic estigués perfectament estructurat i en una harmonia que permetia a la ciutadania viure en equilibri proporcionat i racional on les necessitats bàsiques estaven satisfetes.
La indústria estava representada pel tèxtil, les galetes, els embotits i estotjos de cartró així com la serradora i tractament de fustes provenint de la silvicultura. El treball estava assegurat perquè es podia treballar des de la fàbrica de tovalloles o la de sacs fins a la serradora passant per les de galetes que ajudaven a què Camprodon fos un referent de qualitat. Tot aquest conjunt industrial era complementat amb els llocs de treball que generaven els hotels, ebenistes o altres menestrals com tallers de reparació de cotxes o de bicicletes, o lampistes i experts en instal·lacions elèctriques. Tot aquest moviment provocava l’existència d’uns serveis claus com per exemple sastres, sabateries, rellotger, botigues de roba i complements, ferreteries, taxista i dos forjadors. A més en aquells moments s’iniciava el procés de creació d’unes pistes d’esquí a Ull de Ter. Projecte motor, teòricament, de la gran economia de tota la Vall. Recordo el Frare, vigilant del Xalet, plorant perquè el Prat d’Hospitalets es convertia en una carretera. Llàgrimes premonitòries.
Tot plegat formava una bona base productiva que sustentava la majoriart de la ciutadania tot configurant un potent teixit comercial amb el suport d’una bona presència d’entitats bancàries com el Banc Central, La Caixa, Santander o la Banca Catalana. A més Camprodon configurava un entorn rural on s’hi trobaven agricultors que a alhora mantenien una bona base ramadera. Recordo aquells camps que un any produïen trumfos i al següent cereals per tal que la terra fos ben rica en sals minerals i així mantenir la seva força productiva.
Tota aquesta estructura econòmica i social l’arrodonia un turisme d’elit i de temporada molt ben definit, assentat i que permetia als autòctons preparar-se per quant arribes Sant Joan que començaven a aparèixer “els estiuejants” fins per la Mercè al mes de setembre. Aquests estiuejants servien perquè el comerç es dinamitzés amb més força durant els tres mesos d’estiu amb el conseqüent benefici dels calaixos per aguantar l’hivern. El cicle era perfecte.
Tot això no deixava de ser l’equilibri natural de la sàvia filosofia de la vida en la ruralitat, dic sàvia perquè avui potser ens hauríem d’emmirallar-hi si es vol transformar la situació actual de cert col·lapse per a construir un nou paradigma que en un futur s’acosti a l’essència d’aquell equilibri harmònic que feia que la vida autòctona fos humanitàriament rica i socialment estable.
UN MAL DIA VA COMENÇAR L’ENGANY DEL DESENVOLUPAMENT CONSUMISTA.
Un mal dia en l’àmbit global es va perdre el nord i començà a néixer el model de desenvolupament del món que s’oferia com un model atractiu i innovador, però que en el fons era un mal negoci perquè prioritzava l’especulació dels diners, el lucre ràpid per damunt del benestar humà i del planeta. Aquest nou sistema econòmic generaria crisis constants, trencaria comunitats i destruiria recursos naturals que ens feien falta per viure. En el cas de Camprodon recordo em deien; “… Els fills han d’anar la ciutat perquè aquí al poble no hi ha futur”. Ja veus, la ciutat si era el futur…
Els pobles i les ciutats perderen les seves tradicions i costums per culpa del comerç global i massificat i deslocalitzat. Començava la fi de la comunitat local organitzada, autosuficient i harmònica i els poders econòmics i financers decidiren que el turisme havia de ser “un dret” perquè aportaria molts guanys. Els esforços de la ruralitat s’havien de dedicar a rebre milers de visitants els quals s’ofegaven a les ciutats i necessitaven aire i “natura”, o sia, aquella ciutat que ens deien era el futur, ara s’ofegava, per tant, a Camprodon on abans hi havia patates i cereals ara hi naixien casetes de segona residència pels de la ciutat.
Aquest canvi de rumb ha reflectit una profunda transformació social en què milerss de persones van deixar la vida rural per buscar el futur a les ciutats. Es va iniciar un procés massiu que va canviar completament la forma de pensar, de viure, de treballar i les forces financeres varen substituir a les forces industrials fent que els treballadors es convertissin en assalariats trencant-se la manera de comunicar-se i entendre’s de les comunitats.
Camprodon no havia de ser menys i va començar un canvi de rumb, per a mi, terrible i obsés que mai va analitzar ni estudiar processos de prospectiva que fessin valorar d’on es venia, on s’estava i cap on anar. Ningú pensava; “… Si això s’acaba què farem demà?” Es va jugar la carta del curt termini en mans d’especuladors immobiliaris i financers. En el fons començava la fam per a demà.
Avui, 2026, a principis d’aquest estiu he estat uns dies passejant per Camprodon i per la resta de la Vall, he estat observant, dibuixant, caminant i sobretot prenen nota del que veia i recordant tot allò que era el poble fa més de cinquanta anys, i la veritat, he patit un desengany enorme i dolorós en veure la quantitat de botigues tancades, aquelles històriques en estat de descomposició. Oficines immobiliàries. Edificis a mig fer i abandonats, un d’ells d’un antic alcalde, terrasses de bars tot el dia ben plenes de gent, per a mi el gran símbol que tenim poca vida i pocs recursos per gaudir-la. “Carrers plens de gent, però botigues buides” com em comentava un dels comerciants que resten oberts. Sí que he vist, valorat i que m’aporta esperança són les activitats culturals que es desenvolupen a mans dels propis autòctons des del centre de Can Marques i l’Ajuntament. Per a mi és un embrió de canvi potent i transformador doncs estic convençut que al medi rural la cultura és aquell adhesiu invisible que uneix la comunitat. Una fotografia antiga, un club de lectura, un concert de salsa, una obra de teatre, una ruta arqueològica, són el bàlsam per a un territori que s’enfronta als reptes econòmics, socials o de deteriorament comunitari.
En els temps que vivim on domina l’obscuritat que ens comporta una conducta global basada en la inseguretat i les incerteses, penso que Camprodon necessita amb urgència una “Transformació Sistèmica” que permeti incrementar la llibertat, la cultura, el sentit, el rigor i la cultura per fer front a la consegüent reforma dels actuals sistemes econòmics obsolets i col·lapsats basats en el vell paradigma del capitalisme consumista, lineal, productiu i destructor.
En aquest context, penso que potser és possible que la ciutadania camprodonina, i potser de tota la Vall, estructuri un nou i innovador model basat en un capitalisme ètic. El capitalisme ètic, encara que sembli un oxímoron, per a mi és la idea d’obtenir beneficis fent allò que és millor i des de l’economia del Bé Comú dins del Pensament de la Regeneració, regeneració on la natura junt amb la innovació rural i la produccio dàliments hi juguen un paper decisiu per afrontar el futur.
Per cert, cinquanta anys després i amb tota la transformació urbanística, d’habitatge, de segon habitatge, de grans supermercats i reducció de l’harmonia econòmica, social i ambiental avui Camprodon té 2.528 habitants, només uns 200 més que fa cinquanta-quatre anys. Més pisos, més casetes i més apartaments, però buits.









